miércoles, 16 de septiembre de 2015

Unes paraules sobre Pepin.

Homenatge a Pepín Damián i Polo

Escrito publicado por el Coeter Major, Toni 

Monrabal, "Cotito", sobre la persona de Pepin,

en el libro de fiestas de este año 2015.




El mundo tiene dos papas, España tiene dos reyes y para no ser menos, Paterna tiene dos coeters majors, uno el que hoy escribe esta líneas y que lo será durante un tiempo limitado y que tendrá que ganarse el respeto de tiradores y no tiradores y otro el que desde hace muchos años cuenta con ese respeto y con el cariño de todos, no hace falta decir que se trata de Pepín, de Don José Damián i Polo, un home gran.
 Home en el sentido  espiritual del mundo de la pólvora valenciana, hombre de bien, hombre de palabra, hombre de paz. En pocas palabras persona digna de confianza y a quien se puede seguir pues se sabe que en su compañía no tendrás problemas.
Gran en todos los sentidos, grande por su generosidad, grande por su amor a nuestras tradiciones, grande por su amor a Paterna y a su cordà, grande por su edad.
Este home gran a sus ochenta y cinco años ya cumplidos tiene detrás de sí un gran historial de dedicación a su pueblo, futbolista, tirador a pichón y al plato,  pintor de brocha gorda de profesión y pintor de cuadros de afición, empresario con algunos pinitos en la construcción, de la hostelería  donde comenzó con la familia de Fina, su esposa esa gran mujer que siempre hay detrás de cada gran hombre, en el casino de la plaza y finalizó regentando el que todavía es negocio de su familia Casa Ramoneta en la Cañada. Trabajador incansable en asuntos que hoy denominaríamos de participación ciudadana, formó parte de la directiva del Paterna club de futbol donde ayudó y fue una pieza fundamental para conseguir la construcción del actual Estadio Gerardo Salvador, impulsó el Club ciclista DAM y la Peña de Ajedrez ambos en el ya mencionado Casino de la Plaza.



Ha hecho muchas más cosas, pero si por algo pasará a la historia no ya de Paterna sino de la mundo festivo de la Comunitat Valenciana es mantener viva la Cordà. Mantenerla viva, si, mantenerla en unos momentos en que fue desapareciendo en la mayoría de pueblos de nuestra Comunitat, en unos momentos en que incluso en la misma Paterna, los clavarios la veían como un espectáculo caro y difícil de mantener, caro hasta el punto de que el planteamiento era hacer cordà o hacer fiestas con espectáculos en los que actuaran figuras de primer nivel, con  unos resultados aparentemente más vistosos y por supuesto con muchísimos menos quebraderos de cabeza. Difícil de mantener por problemas de todo índole, desde problemas de seguridad hasta problemas con los vecinos e incluso con la autoridad pública.
Pero fue gracias a que Pepín y a unos cuantos paterneros más, todos ellos dispuestos a que nuestras tradiciones perdurasen, no permitieron que la cordà desapareciera, y para ello, llegaron a implicar al Ayuntamiento y a su alcalde para que primero ayudara económicamente a los clavarios y para que ya más tarde, la financiara totalmente .
Pepín integrándose ocho veces como clavario y siendo una vez Clavario Mayor de la Fiestas del Cristo, siempre estuvo vinculado con las distintas comisiones de fuegos de todas las clavarías, tanto en aquellas de las que él formaba parte como en las de los años en que él no era clavario, con su ánimo , su entusiasmo y su tesón, no permitió nunca que los clavarios cayeran en la tentación de dejar morir la cordà, no solo no lo permitió, sino  que consiguió que la cordà fuera a más, que cuando sabía que un clavario ya personalmente o a través de un familiar no iba a disparar sus cohetes, él se encargaba de buscar voluntarios para cubrir las ausencias y que de esa manera no disminuyera el número de lotes que se dispararan en la cordà (se adquiría un lote por clavario que quería disparar).
Participó en foros y debates, innovó, consiguió que los cajones fueran nuevos cada año (antes eran casi como el equipo del tirador, una reliquia familiar que se reutilizaba mientras fuera posible), posteriormente les puso patas consiguiendo dos objetivos, uno , tal vez el principal, que los cohetes no se quedaran enganchados contra los bajos del cajón y en sus explosiones pudieran dañarlo e incluso hacerlo arder, el otro , de manera indirecta mejorar la ergonomía para el tirador que no tiene que agacharse tanto para abrir el cajón y sacar cohetes. Otra de sus innovaciones fue la organización del inicio y fin de la cordà con sus bengalas verde y roja ya que anteriormente, la cordà comenzaba con el toque de la corneta del alguacil tras la lectura del bando y finalizaba en lenta agonía cuando poco a poco todos los tiradores iban quedándose sin cohetes.





La mejora en los cajones consiguió que su encendido masivo fuera muy escaso, pero a los paterneros nos faltaba algo, necesitábamos que reventara algún cajón y otra innovación fue la creación de dos puestos específicos (el trece y el veintitrés) en los que cada cinco minutos se hacía estallar un cajón, devolviendo la “alegría” a los espectadores y sirviendo de cronómetro a los tiradores que de esa manera controlaban si estaban disparando lento o rápido.
Para conseguir que no hubiera apagones, volvió a innovar y creo los cajones de fuego, en los que dos tiradores expertos, contaban con un cajón de solo femelletes, y su misión era la de estar atentos a cualquier bajada en la intensidad de fuego y mitigarla encendiendo una o dos femelles cada uno de ellos y devolviendo la intensidad necesaria.
Paulatinamente fue incrementando el número de cajones en la cordà, pasando de dos por puesto a en principio puestos de dos y de tres para finalmente pasar a ser todos los puestos de tres cajones.
El siguiente paso para incrementar la cantidad de cohetes fue la creación de tres puestos de cohetes arrastradores uno en cada extremo y otro en el centro de la calle, con la misma misión que los de femelletes, estos cajones consiguen elevar la intensidad  y la altura del fuego en las esquinas.
Finalmente en al cordà de 2014, introdujo cinco nuevos puestos “normales y cuatro de femelletes”, alargando la cordà en unos diez metros por cada esquina, con una prolongación hacia arriba y hacia abajo en la calle de San Antonio, con lo que se pudo incrementar el número de tiradores y la vistosidad del espectáculo ya que precisamente s en esos puntos donde como todos sabemos, mejor pueden ver la cordà los espectadores que están en la calle.
En su momento impulsó la distribución de los tiradores en puestos fijos tal como los conocemos en la actualidad, ya que anteriormente, la distribución era más anárquica por ser menor el número de puestos, y,  por situarse cada clavario en el sitio más conveniente para que le viera su familia.
 Organizó los puestos de manera que en cada uno de ellos hubiera al menos un tirador experto y puso tiradores “de confianza” en los puestos más visibles.
Siempre supo crear equipo, repartiendo tareas y responsabilidades, primero con su hermano Severino, luego con Toni el Gallo, más tarde con Pepe Herrero y finalmente con Vicent Pla como sus más directos colaboradores además de un grupo numeroso de tiradores entre los que me encuentro que durante mayor o menor número de años hemos ido entrando y saliendo en su circulo,  donde  se entraba habitualmente a través de alguien que ya estaba dentro y donde jamás creo haberle oído decir que no a alguien, todos éramos bienvenidos, todos los que se fueron lo hicieron por voluntad propia, nunca le dijo a nadie que se saliera unos trabajaban más otros menos, pero como él dice, todos aportamos algo y eso no puede desperdiciarse.
Diseñó el banderín de la Cordà con la torre de Paterna en la que se incluye la silueta de un tirador con la careta en la mano al lado de un cajón de cohetes dentro de tres franjas verde, dorada y roja con los que simboliza el inicio de la cordà con el color de la bengala verde, el transcurso con el dorado de las chispas de la pólvora de ferritja y finalmente el rojo de la bengala de acabar.

Fue el autor de la idea del monumento al tirador de la cordà que finalmente se instaló en la Plaça Major.
Es el autor de la letra del himno de la Cordà cuya música consiguió que compusiera otro gran paternero como es D. Pablo Sánchez Torrella.
Durante muchos años, mientras su economía se lo permitió, fue el patrocinador de la “figura del tirador”, figura realizada a mano por un ceramista de Torrente y de la que no hay dos ejemplares iguales, con la que homenajeaba a tiradores que a lo largo de los años, con el criterio del propio Pepín, se habían hecho merecedores de tal distinción.




Nadie dirá jamás que Pepín inventó la Cordà, pero todos sabemos que la Cordà de Paterna es como es hoy en día gracias a él, a él que supo transmitir su entusiasmo y su amor por la Cordà a todos, tanto a los tiradores como a políticos de todo signo, como a los que nos gusta el fuego e incluso a los que no les gusta, los que le conocemos sabemos que su cara se ilumina solo con hablar de la Cordà, que puede estar horas contándote anécdotas y recuerdos sobre tiradores y pirotécnicos, sobre cajones y sobre cuerdas y bouets, y sobre todo y por encima de todo de la seguridad en la Cordà,  de consejos sobre ropa y botas, sobre el ritmo que debe llevar la cordà. Sobre los distintos tipos de cohete que son necesarios para conseguir que el fuego se mantenga constante tanto por el suelo como a media y gran altura, sobre el gran espectáculo que es la Cordà a la que denomina fiesta de fuego por antonomasia de la Comunitat Valenciana y para acabar siempre recordando que la seguridad debe ser siempre lo primero, que es preferible una Cordà mediocre sin heridos a una cordà espectacular con muchos heridos.
A lo largo de los años, a Pepín se le han dado mucha distinciones, alguna de las cuales quiero recordar desde estas páginas, algunas, solo unas pocas, soy consciente que son tantas que me dejaría fuera demasiadas, pero no puedo dejar pasar que el Ayuntamiento de Paterna le distinguió con el nombramiento de ciudadano ejemplar, que está en posesión de uno de los primeros Coets d´Or que se otorgaron desde la Clavaría del Santissim Crist de La Fe i Sant Vicent Ferrer, estas dos que para Pepín siempre han sido las más importantes, y la ultima que de momento ha recogido, un Premio a Toda una Vida.
Premio que el pasado día 16 de abril se le otorgó desde “el Periódico de Aquí”.



Este año y durante las fiestas, concretamente el jueves 27 de agosto a las diez y media de la noche, los tiradores de Paterna homenajearemos a Pepín, lo haremos de forma sencilla pero tradicional, haremos una cena en el Carrer Major, un tradicional sopar de sobaquillo como los que él organizaba para el reparto de brazaletes, en esa noche, instalaremos una pantalla en la que proyectaremos fragmentos de la vida de Pepín, luego le haremos una “ofrena de foc” en la que como nuevo Coeter Major de Paterna envolveré a Pepín entre las chispas de un coetò de cordà que tras haberle solicitado permiso, encenderé con fuego sagrado, a continuación, un grupo de tiradores nos rodeará con unos cohetes de passacarrer;  finalmente, descubriremos un socarrat  que en su honor  quedará permanentemente instalado en la pared del casino de los cazadores.
En este acto estarán presentes las máximas autoridades  municipales y festivas y por supuesto, tanto desde estas líneas como desde el programa de fiestas, se invita al acto a toda la población de Paterna.
Os esperamos a Todos en el Carrer Major para homenajear al Mestre de tiradors al home que diu jo mai no he cremat un coet a la Cordà, sempre els he tret del caixó per a que altres els cremen”

Bones festes per a tots i que la metxa no s´apague.




Toni Monrabal. Cotito, Coeter Major de Paterna, Agost de 2015.




lunes, 7 de septiembre de 2015

SONS I SILENCIS AQUELLS.





Extraordinari, premi torre d'or dels premis 

literaris de la vila de Paterna, en els jocs florals 

2015,de Paco Ferrandis Bordes, 

felicitats Paco.







SONS I SILENCIS AQUELLS.




Titol: Sons i Silencis aquells…


Sons…
Sons del carilló que saluden l’alba,
Rellotge del Calvari advertint que és l’hora,
hora d’alçar-se, hora de feines, hora de labors i de rutines.
També ho va fer ahir, de nou ho farà hui, demà, qualsevol dia…
Els carrers prenen vida i les cases desperten,
despleguen els finestrons i els forrellats franquegen.
Les portes d’una casa s’obrin de bat a bat
i de sobte surt un haca arrossegant un carro.
Els ramals els du un home amb un barret de palla,
sota els eixos, la gossa lladra i lladra, i mou i mou la cua.
El camí és cap a l’horta, el lloc no el recorde.
Serà la Currucosa, els Molins, el Batà, els Fondos
Camí Quart, La Fila, Tandera… la muntanya?...
La resposta es molt fàcil, caldrà esperar què torne.
Ara corren amb pressa, els passos s’acceleren,
un xicot que no atura va camí la Estació,
l’hora és al damunt i el Trenet no espera,
segur que farà tard, és segur que no aplega,
Doncs crec que tindrà sort,
el Llíria ve amb retard i no tindrà problema…
Una vella de dol i amb mantellina negra,
s’afanya cap avall amb passos molt lleugers,
remou les mans i el cap, i parla en si mateixa
palpant-se les butxaques i buscant-se el missal…
La campana que crida… tang!, tang!, tang!
Déu meu ja el tercer toc i la Missa a punt!
No arribaré al Rosari… Segur que no, segur…
També des de l’Esglèsia, el Campanar ens parla,
són sons de les campanes que reclamen al Cult.
Ara tocs lents i greus que ens diuen de difunts,
després volteig de Festa,…van totes en conjunt.

Sons de veus cantarines de dones molt matineres,
també sons d’altres veïnes agranant portes i voreres.
Totes mamprenen cançons que anomenen “Dedicades”,
d’una Ràdio blava i dura, que maneja la Censura.
Cançons de llàgrima i plor que emocionen la gent gran,
són els Sospirs d’Espanya, La Maredeüeta…
i aquella de l’Emigrant.

Les sirenes ressonen per tots els racons del poble,
les fàbriques a punt, engeguen les màquines.
Edificis ferms i estables que s’omplin de vida i gent,
d’una Paterna constant, que poc a poc va emergent.
La Seda, La Veta, Mantes, Sabó, Cordell, les Galletes…
Són uns quants d’aquells noms, que ara em vénen a la ment.
Noms que han quedat per sempre, en la memòria d’un poble,
d’un poble que gens s’assembla, a aquell que fou ahir.
Doncs van ser els vímets que prompte ens dugueren
a aquesta Paterna que ara gaudim…
També sons d’altres fàbriques, que sols les treballen homes,
són feines dures i intenses, on Paterna és referent…
Estem parlant de les pells, d’adobats i de blanquers,
aquest treball, cal ja dir-ho: Era el pa de molta gent…
Sons i crits de peixcaters, d’esmoladors, verdulers,
sons i crits de llanterners, matalafers, granerers,
Són sons de gent que escoltàvem, quan trepitjaven carrers…
Sons de colles jugant corda, jugant guà o jugant trompa,
altres que juguen al xurro, al futbol o al tres en ratlla…
Jocs jugats en els carrers, on corria la xicalla…
Jornalers de sol a sol, camí l’horta o la muntanya
jornalers que s’ho guanyaven, un dia sí i l’altre falla.
Carreters bragats i amb faixa, ovacionant la reata
que arrosseguen carros plens, per carrers de fang i terra
Rogles de dones que canten fent la tria de collites,
omplint caixes i més caixes, per descampats i per places,
mentre els homes les reblen, a colps de martells i taxjes.
Ara parlem de ceberes, que aleshores n’eren tantes…

Sons coneguts i escoltats per cases dels veïnats…
Galls que cantaven altius, gallines que cloquejaven
i llocades de pollets, que saltaven i piulaven…
Fins i tot recorde llocs, on se escoltaven els porcs
com grunyien i bramaven…
Tots sons d’una Paterna que tinc en la memòria,
sons d’oficis perduts que són part de nostra història.
Sons de tallers menuts que els xiquets escoltàvem,
quan tornàvem d’escola, en la borsa a l’esquena…
Fusters, manyans, sabaters, forners,
corretgers, aladrers, ferradors… ebenistes.
Tot gent emprenedora! … Grans mestres de l’ofici!
i ara caldrà dir, buscant la rima fàcil:
també tots ells, sens dubte: van ser uns grans artistes…
…I com no, sons d’alegria i de festa,
sons de coets i de traques,
sons que ens enunciaven festes, unes darrere les altres…
Festes amb focs i rialles, festes de tro i de soroll,
també festa en els quarters amb trets de salva i bombardes.
Quarters de portes obertes i de ranxos que esperaven,
veïnats plens de xiquets i rodamóns sense caire,
que omplien la panxa un dia… i demà ja serà un altre…
Silencis…
Silencis en les llargues nits d’hivern, silencis…
silencis trencats pels lladrits dels gossos i els miols dels gats.
De sobte llamps i trons ens despertaven en la gelor de la nit…
la tempesta està al damunt… l’àvia s’alça espantada:
Santa Barbara beneïda: porta’t ben lluny la tronada!
Carrers foscs i solitaris, amb torrents d’aigua que baixen
arrossegant sorra i pedra en hiverns que no s’acaben.
Silencis de famílies, amb boques obertes i calaixos buits.
Silencis de cases amb taula braser i radio-novel∙les
on es lliuraven històries i contes de pares a fills.
Històries i contes que apropaven cors i ens tenia units…

Silencis de famílies nombroses amb vides de misèria…
Silencis d’una Espanya d’uniformes i sotanes,
de cues i confidents, d’estraperlos i paciències
de Cartilla de Racions i fulles grogues de Ratlles.
Silencis de dols eterns, silencis de eterns Rosaris…
Silencis, cal dir també, d’una Espanya d’esperances.
Silencis de dormitoris on l’amor de les parelles
s’ofegava en el coixí i fins l’alé controlaven.
Dormitoris sense claus, on convivien alhora,
pares i fills que callaven…
Quantioses cases del poble on re llogaven alcoves,
amb dret a foguer i cuina…
O millor diríem ara, amb dret a viure la vida.
Vides amb secrets que moren, en nits de plors i gemecs,
gemecs d’infants que ploraven, buscant els pits de la mare…
Silencis en les Escoles…”Por el Imperio hacia Dios…”
i “María Dios te Salve…”
Silencis en els treballs, silencis en els tallers,
silencis fins en les cases: Vés amb compte allò que parles!
No sigues agosarat, no digues res que et delate!
Silencis per tot arreu, silencis d’uns i dels altres.
Silencis que ens imposaren…
Silencis que no els volem…ni volguérem que tornaren

jueves, 3 de septiembre de 2015

ALEJANDRO LLAVATA LLEONART, EL MANTENIDOR.

EL PASSAT 21 D'AGOST, TÈNIA LLOC ELS JOCS FLORALS DE pATERNA, I COM A MANTENIDOR EL NOSTRE COMPANY I COL·LABORADOR aLEJANDRO LLAVATA LLEONART, TOT UN HONOR DE PATERNERO, I UN GRAN ESCRIPTOR I ORADOR, ENHORABONA ALEJANDRO.





Mantenidor

 Segons la història, a l'edat mitjana, el mantenidor era el cavaller que en les justes o tornejos sostenia la lluita contra els que volien combatre. Hui en dia és la persona encarregada de presentar un acte, un certamen, o de mantindre'l amb unes paraules que giren al voltant d'un tema qualsevol, previament determinat. Si es tracta d'uns Jocs Florals, el discurs girarà al voltant de la clàsica trilogia DÉU - PÀTRIA - AMOR. Enguany, la Comissió de festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer de Paterna, ha acordat que siga jo el mantenidor de la LI edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. I mentre em prepare unes paraules a pronunciar d'una manera digna al Gran Teatre Antoni Ferrandis de Paterna la nit del vint-i-un d'agost, repase mentalment, una a una, les persones que al llarg de la història, han desenvolupat dit càrrec. Des d'aquell un de setembre de mil nou cents vint-i-un en què es va celebrar la clausura dels I Jocs Florals de la Vila de Paterna, fins a l'actualitat, unes cinquanta persones de gran talla intelectual i humana, han segut les que s'han encarregat de dirigir unes paraules als paterners. No sé si merescudament o no, jo també pasaré a formar part d'eixe olimp de les lletres paterneres que, des de fa quasi cent anys, de forma més o menys successiva en el temps, s'ha anat celebrant, en forma de certamen literari, fins a arribar enguany a la seua LI edició. I en estes paraules d'agraïment no volguera oblidar-me de tots aquells que al llarg dels temps han contribuit a fer que este concurs literari fóra una realitat i, sobretot, que han fet tot el posible per a que continue celebrant-se amb la dignitat que un acte d'estes característiques es mereix. Començant per les Clavaries, que han estat l'autèntic motor d'esta festa de les lletres, continuant amb la penya Biberó que va rescatar-les de l'oblit allà als anys seixanta del segle passat, seguint amb l'Ateneu Cultural, que va continuar en la llavor de col·laborar en l'organització dels Jocs Florals, així com l'Ajuntament de Paterna, que és qui en l'actualitat s'encarrega de la seua organització, no podem oblidar-nos d'aquelles persones que s'han desviscut per a que este concurs literari brillara dins de l'univers literari amb llum propia. No cabrien en este blog el nom de totes i cadascuna d'elles, però si que m'gradaria nomenar a Vicent Cardona Llabata, Vicent Fabado "el Retoret" y a Enrique Guillem Torrella. Ells han segut els qui han dut encesa la flama, any rere any, de la cultura literària dels Jocs Florals al nostre poble. Tampoc podem oblidar els patrocinadors que han sufragat els diversos premis literaris que s'han anat convocant al llarg de tots els temps, sense els quals no hagueren pogut ser realitat els nostres Jocs Florals. Una llavor de mecenatge i d'esforç en quant a la parcela econòmica es tracta, digna de destacar. Després de recordar a tantes i tan importants persones i entitats, he de reconèixer que el pes de la història em constrenyeix. Només li demane al Crist de la Fe que puga estar a l'altura de tantes i tan importants persones que han desenvolupat este càrrec.





IMATGENS PATERNA AL DIA.