LA TIA MARIA, LA DELS ENTREPANS

RECORDEU A LA TIA MARÍA, LA DELS ENTREPANS, PERQUÈ LLEGIR ESTE PRECIÓS ESCRIT DE JOSEP HERRERO I GARCIA, SOBRE ELLA, QUE PUBLIQUE EN LA REVISTA EL TESTAR, EN EL 2011, GRÀCIES PER PORTAR-NOS TANTS RECORDS.

                                                                   DIBUIX DE JERONI.

JOSEFA SOLAZ MARTINEZ(LA PALOMETA)

El dia 5 de Juliol de 1916, va naixer a Paterna, al 7 número 64 de Ies coves de Godella(1) Josefa Solaz Martínez. Josefa, va ser Ia major del cinc fills que tingue el matrimoni format per Agustí Solaz Gomez, natural de  Calles , comarca dels Serrans (ValenCIa), l de Josefa  Martínez Vila, de Paterna.

Com quasI tots els xrquets de prtncrpls cIeI segle passat, va tindre poc de temps per ajugar, i mes sent, com era, la major de tots els germans. No obstant anar poc de temps a l'escoIa, sabia Ilegir i escriure. No cal dir que prompte es va posar a treballar.

És molt curios (almenys curios), que en la partida de naiximent d'una dona de les primeries del segle XX al consignar la seua professio, deien: "La de su sexo", perque a mes de parir, que si que era del seu sexe, Ies dones treballaven on podien. Anaven a Ia seba, a servir a Ies cases mes riques, a vendre aI mercat, a plegar garrofes, olives, a la verema, acI’i a Franca, en algun taIIer de modista (a Paterna, sempre hi ha hagut moIta tradicio en modisteria), en fi, on podien. A mes de tindre Ia casa neta, en punt al fills i a I‘home, i en molts casos aI veIIs.

Com es veu, la definicio de Ies actes de naiximent del segle XX, no reflectia, exactament, Ia realitat.

Disculpeu-me esta reflexio’ en la biografia de la tia Fina, pero es que al traure en el Registre Civil Ies actes de naiximent d'algunes dones de Paterna, que van na’ixer a principis del segle XX en Ies quals estic interessat, en totes venia Ia mateixa definicio’. A hores d’ara, en l’any 2005, no deixa de sorprendre.

Com moltes altres dones, la tia Fina traballava com a excaixadora de ceba per a “Morret” (2).

Als vint-i-set anys es va casar, amb Ernesto Mortes Franco (de la familia dels "UIi"), i el dia nou de Juliol de 1943, nasque’ el seu primer fill (Ernesto) i aI cap de tres anys, va naixer el segon, que va morir prematurament (3).

En l'any 1949, contractada per "Rubio" (Jose’ Rubio Vivo), un altre comerciant important de cebes de Paterna, s’en va anar en companyia de trenta-huit o cuaranta persones mes al poble d'Abla, en la provincia d'AlmerI’a, a encaixar cebes durant cuarenta-cinc dies. En esta ocasio’, la va acompanyar l‘home, que anava com fuster a muntar els caixes. Se'n van anar tots en un camio gran. Les fustes per a les caixes, tallades a mida per a muntar-les, anaven al pis de Ia caixa del camio, i totes les persones, damunt. Eren temps durs, i Ies persones tambe ho eren. Des d'eixa ocasio’ en avant, va treballar sempre per a "Rubio".

EL NEGOCI FAMILIAR

Sent encara fadrina, quan s'acabava Ia temporada d'encaixar ceba,ja ajudava a sa mare (la tia Pepeta) a vendre cacau, tramussos i entrepans als soldats en eI periode cl'instruccio, (sa mare va ser Ia que comenca' eI "negoci familiar").Despres, a l'anar els anys doblant a la seua mare, va ser ella la que es posa al front de "l'empresa".

Els germans, Rafel, Agustí, Enric iAntoni, i el seu fill, quan era mes majoret, I’ajudaven en allo que podien, pero el fort de la faena era per a la mare i, sobretot, per a ella.

Segons em conta el seu fill, Ernesto, el dia comencava abans de l'alba en casa de la tia Fina. Sa mare i ella s'alcaven a les cinc del mati. Encenien cinc o sis foguers de carbo’ i comencaven a fregir cre'illes per a les “tortilles” o truites embotits pocs, alguna botifarra o llonganissa i poca cosa mes. Tambe portaven entrepans de cavalla (que la venien en uns pots grans, redons, que una volta buits, els xiquets el gastavem per Y a guardar el botons per ajugar). Tambe portava, Ia tia Maria, algun entrepa de “fiambre”, pero poca cosa; allo  que demanaven quasi tots era la truita de cre'illes.

Estava boni’ssima!

Els soldats del 20 de Guadalajara, no sabien com Ii  dien i comencaren a dir-li “tia Maria”. l “tia lVlaria" se li queda per a sempre.

LA TIA MARIA

  DIBUIX DE JERONI

Al peri'ode d'Instruccro, el reclutes eixiem per la porta del quarter que estava orientada al nord (hui I'Avinguda  d'Europa) i per aquelles llomes i pujols, els caporals la i suboficials, ens pegaven un passo’ de mes de dos  hores cada dia. Cap a les nou i mitja o deu que veniem a parar de tanta panxada per terra itant d'anar amunt i  avall, tenI’em els budells pegats a la pell.

Quan el sergentja deia "descanso a discrecio’n", ens  tiravem com a llops cap a la tia Maria, queja estaba esperant-nos. Eren deu minuts molt mareJadors, tots demanant-li i ella i sa mare, donant-nos els entrepans I La.“ Mana“ Mmmm” “Mmm; cobrant. Algu’ dels germans estava a l'hombra d'una garrofera amb un canter d'aigua que omplien per la nit i el deixaven al ras perqu es refrescara. Quan els botües es buidaven, de I'aigua del canter, es tornaven a omplir.

Algun dia, la tia lVlaria es retardava i, quant tots ens preguntaven que li auria passat,ja la veies baixar mig de gaido, amb aquelles sistelles planes i ovalades, amb encaramull d'entrepans.

Encara estava Iluny de nosaltres ija anava dient-nos: “Ja vaig, fills,ja vaig-. És que hui els foguers no anaven be”, s'excusava.

No recorde quant ens cobrava per un entrepa' de truita de cre'illes, del glop d'aigua, si: en cobrava un xavo. Hi havia voltes que veni’es amerat, i en eixos cleu centims, li buidaves mitja botüa, i la tia lVIarI’a, per tota amonestacio’, et deia: “iAi fill, quanta calor duiesl".

Alguna vegada, com sempre anavem curts de "respiracio’", li deiem: “Tia Maria, dema li pagare, que hui no porte diners”. “No et preocupes, fill,ja m'ho pagaras dema”. Quan a l'endema li deies: “Tinga tia lVlaria, l'entrepa o el glop d'aigua d'ahir, que no l'il vaig pagar”, ella et mirava i contestava: “ Gracies fill,ja no me'n recordava”. No dic que algun entrepa no el cobrara, pero no era habitual. Fins i tot, pense que alguna volta, si es recordava qui no li havia pagat i ella el veia curt de butxaca, no li deia res. Ella era aixi.

Quan a Paterna s'acabava el periode d'instruccio se n'anava a vendre els seus entrepans al quarter de Betera.

Fins itot, un any, en les maniobres militars que periódicament es feien a Almansa (Albacete), la tia lVlaria, els va acompanyar per a seguir guanyant-se eljornal. No li feia por res.

Quan en 1990 va morir el seu home, ella va seguir venent entrepans i el nous productes que li demanaven els alumnes del col.legi de La Salle, que esta un poc mes amunt de sa casa. L‘hem vista, fins que les forces Ii han anat minvant, tirant d'un carret, venent els seus productes.

Els u’ltims anys,jo I'he vista a les vesprades, assentada en una cadira xicoteta, prenent el sol a la porta de sa casa, al carrer Mestre Ramo’n Ramia, nu’m. 50, antic cami’ del cementeri.

Va morir el dia 21 de Novembre de l‘any 2000.

LA FAMA DE LA TIA MARIA

Degut a la meua faena com a pintor, he hagut que rodar molt per tota la geografia espanyola, i he pogut donar-me en molts Ilocs distants entre si, de qui va ser la “tia Maria" per a molts dels soldats que van fer la intruccio’ a Paterna.

Quant, almorzant al bar, dius que eres de Paterna, en moltes ocasions, alguns dels I'homens que hi ha, et diu que ell tambe va fer la instruccio’ al 20 de Guadalajara de Paterna.

Tambe hi ha hagut vegades en les quals, al saber que eres de Paterna, es canvia I'actitut, et miren durament i et diuen "el teu poble, pintor, ens du records molt amargs, allí afusellaren a mon pare, o un tio, o un cosi...", en eixos casos, naturalment, la conversa gira entorn de la injusta actitud dels "vencedors" de la guerra, pero en la majoria del casos, es la tia Maria la que ix a relluir.

“¿Encara viu?" ens pregunten. “SI’ encara, -els he contestat-. ¿Vos en recordeu quins enprepans mes bons que portava?" -“Ja ho crec, i calentets encara-. ¡Qui agafara ara aquells entrepans i els pocs anys que teni’em aleshores! l Xarre agust, almorzant i recordant la tia Maria.

Aco m'ha passat a Albacete, concretament, a Tobarra, a Morella, a Castello’; a Albaida, a Castilla a Alacant; al bar de Montblanc a Tarragona...

I encara vos dire mes.

Fara uns deu anys, anavajo cami de Vitoria a vore si exposava allI’ els meus quadros. Dons be’, quan la província de Soria s'acaba amb I'imponent port de Piqueras, nomes baixar el vessant nord i entrar a la província de Logronyo, La Rioja, quant comenca eixa vall tan bonica del riu Iregua (“el valle de Cameros" diuen alli), en baixar dic, pare el cotxe al primer poble d'eixa vall, Villanueva, en un restaurant que hi ha a ma dreta. Nomes baixar, veig aparcat un cotxe amb matricula de Castello’. Entre al restaurant, veig a un home cara al cambrer demanant-li de menjar, i al sentir-Io demanar I‘entrepa, per la fonetica de la parla, vaig saber que era el de Castello’. No en vaig recordar com Ii deien. L'unic que recorde es que era de Sant Mateu.

Vam assentar-sejunts a almorzar.

Al sentir-nos parlar en valencia, un home que hi havia assentat al costat nostre, almorzant tambe, ens pregunta, "Son ustedes valencianos, ¿ verdad?". Li contestarem que si’, i I'home com estava sol i ve’rem que tenia ganes de companyia, Ii diguerem que ens acompanyara a la nostra taula. No es va fer de pregar i comencarem a almorzar. Al poc ens va preguntar d'hon erem. De Sant Mateu, a Castello’, Ii contesta el meu company de taula, i de Paterna, li contesti’jo.

A I'home se Ii van obrir els esperits, havia fet la instruccio’ a Paterna!

A partir d'eixe moment, la conversa passa a ser un monoleg per part d'ell.

Ens va preguntar de seguida per la tia Maria. No es recordava dels noms de cap dels suboficials, ni oficials, ni caporals, ni res de res, pero a la tia Maria (en dela), no se la podia oblidar mai.

Ningu dels que hem fet la instruccio’ militar al 20 de Guadalajara, la pot oblidar.

AI poble d'Ares del Maestrat (Castello’), tinc un bon amic, Eugeni García Selma, que tambe va fer la instruccio’ a Paterna, que quanjo vaig per aIII’, Ii agrada recordar la tia Maria i als seus entrepans -era la iI.lusio’ diaria- em diu.

 Com va gaudir aquell home aquell dia

L'ültima vegada que va eixir a relluir la tia Maria, va ser l'altre dia al Trinquet de Pelayo (4), a Valencia, concretament, el dia 13 de lVlarc del 2005, en la final del Trofeu Bancaixa. Mirant la partida de pilota, drets, perque no cabia una agulla, hi havien dos xicots d'Ontinyent. U d'ells, Paco Sanchis Donat, hi havia fet la mili a Paterna (quinta del 67) i tambe se'n recordava molt agradablement de la tia Maria.

Si fo’ra possible comunicar-se tots els reclutes de totes les quintes que hem conegut a la tia lVIaria, els proposaria que li erigi’rem un monument. Un modest monument per a recordar a una dona que va dolsificar un poc l'estada ací de la gent d'altres provr’ncies que venien a fer I'obiigada ¡nstruccio’ militar a Paterna, i alhora, influir que eixa gent guardara un millor record del nostre poble.

Almenys, estes persones recordaran Paterna un poc me’s agradablement que amb la rabia i la tristor que, degut als afusellaments de la repressio’ franquista, se la recorda sempre.

Sense proposar-s'ho, va ser una bona ambaixadora de Paterna per tot Espanya.

Valguen estes II’nies, per a recordar a Josefa Solaz lVlartI’nez (la Palometa), "LA TIA lVIARIA".

Josep Herrero i Garcia

Paterna, Abril del 2005

(1) Estes dades, les he tretes del document d'identitat de la tia Fina, perque en el Registre Civil, no esta la seua partida

de naiximent. Moltes actes de naiximent d'abans de la guerra civil de 1936, s'han perdut.

(2) Vicente Esteve Moreno, conegut per tots com "Morret", era un comerciant de cebes que donava treball a moltes dons com a encaixadores i triadors, i als ho'mens, per a muntar les caixes.

(3) Abans, quan moria un « albaet >> era costum portar el xicotet fe'retre, entre quatre Xiquets fins al cementeri. Jo vaig ser un dels quatre, que van portar al fill de la tia Fina.

(4) Tinguem en compte la data en que escriu l’autor, que consta al final de l’article.

AGRAÏMENTS: A Nieves, la de Rubio, o "Comareta", a Ernesto, fill de la tia Fina, a Amparo Ferrandis, la "Sucrenya" i a Enrique Solaz, germa de la tia Fina, que em van rebre a sa casa sempre molt amablement.